miércoles, 23 de agosto de 2017

Els psiquiatres, els polítics i els que manen de veritat

Totes les persones tenim una personalitat. Des de la psiquiatria s'estudien els Trastorns de la Personalitat que son 1) el paranoide, 2) l'esquizoide, 3) el disocial, 4) el de inestabilitat emocional (impulsiu o límit), 5) l'histriònic 6)l’obsessiu, 7) l’ansiós, 8) el dependent i es pot afegir un calaix de sastre de trastorns específics (trastorn narcisista) i amb els inespecífics (Classificació Internacional de Malalties -10, Trastorns mentals i del comportament).

Un grup de 35 psiquiatres de EE.UU. han enviat una carta al "New York Times" alertant “dels greus problemes d'estabilitat emocional" del president Trump. Tot això sense haver-lo visitat mai i trencant la Regla Goldwater de 1973 establerta a EE.UU. desprès que el candidat Goldwater va ser considerat inapte per ser president del país per més de 1.000 psiquiatres que no l’havien visitat mai.

Últimament un diari espanyol han entrevistat al Dr,  Rojas Marcos, psiquiatre, que treballa des de fa molts anys a EE.UU, i a la pregunta de com veu al sr. Trump no fa cap diagnòstic i es limita a donar una opinió sense connotacions psiquiàtriques. Això es el correcte.

Fa anys un psiquiatre català famós, va fer per TV un diagnòstic de Sadam Hussein quan encara era viu. No recordo que va dir però si que parlava com psiquiatre i em va sorprendre que aquest professional, a qui conec, ho fes.

Sabem de la relació de Churchill, Bush fill i Boris Yeltsin amb l’alcohol. Hitler (era) i Trump (és) abstemi.

Lo de Clinton amb la becaria. Abans a Espanya es deia estupro, i ara pot ser abús sexual art. 181.3 del Codi Penal “....quan el consentiment s’obtingui fent prevaldre una situació de superioritat manifesta del responsable  sobre la víctima”. President/becària.

De la cortisona que prenia John Kennedy per la malaltia d’Addison i que aquest medicament pot provocar hipomania, amb hiperactivitat i hipersexualitat.

El coronel Gadafi, amb els seus vestits, barrets, ulleres i les seves amazones envoltant-lo. No seria difícil de posar-li també un trastorn de personalitat molt corrent.

Hitler que prenia 40 comprimits diaris, entre ells amfetamines, segons els escrits del seu metge Morell. Però no sabem l’efecte sobre les seves decisions.

Berlusconi amb el  seu “bunga bunga”. Empresari d’èxit i president del govern italià una colla d’anys.

Podria continuar, però el que vull dir es que la Psiquiatria, i per tant els psiquiatres no poden desqualificar un polític que encara viu, i utilitzant la psiquiatria ( en minúscula) per desqualificar-lo. No es la seva feina.

Al mon esta ple de persones especials, suposant que totes les persones no siguem especials i no tinguem les nostres coses que o bé es veuen des de l’exterior o no es veuen però nosaltres les sentim.

Jo no em preocuparia massa de la part psiquiàtrica de Trump, que a lo millor no te cap diagnòstic, cosa difícil a EE.UU amb el nou DSM-V, i si el té no ho sabem i que molts grans governants, artistes i empresaris d’èxit i científics ( John Nash) han tingut problemes i han tirat endavant fent bones coses.

A mi no em fa por Trump. Amb fa por el sistema polític neoliberal del que sembla no tinguem alternativa excepte la Renda Bàsica Universal que no és ni molt menys la solució del problema.

En resum, aquesta gent no mana, els que manen son els  promotors del sistema neoliberal que tenim avui al mon i que els hi dona un rendiment increïble (222 milions d’euros per un jugador de futbol). El Sr. Trump no pot accionar el botó vermell, si no te el permís de l’elit que mana. Abans el matarien, simulant un accident o amb un instrument com en Lee Harvey Oswald en el cas Kennedy. 

agost 2017


lunes, 21 de agosto de 2017

Tots som escalencs ? O tenia raò George Orwell?

El 10 de juliol passat, vaig agafar “vacances” fins passat l’estiu en la meva col·laboració amb la Plataforma Afectats Hipoteca de l’Escala (PAH)  per discrepàncies amb les relacions amb l’Ajuntament, sobretot amb la Mesa d’Habitatge. També per considerar innecessària l’externalització dels Serveis Socials en el tema de l’habitatge, contractant la Fundació SER·GI.

Estic convençut que el consistori alguna cosa farà que puguem aplaudir” deia en la nota del 10 juliol, amb referia durant l’estiu.

Han passat tres setmanes del mes d’agost i de moment tot continua igual, però encara estem a l’estiu.

“ Insensibilitat de lo que representa per una família estar en una situació il·legal, lo que representa pels menors d’edat davant els seus companys. Ser ocupa es ser “diferent”. Això deia en la meva nota en que agafava vacances.

Desprès d’uns  fets que ens porten a tots a pensar en una bona integració de persones que venen d’altres països i evitar guetos, la reflexió pot ser: què hagués passat si els cognoms de les persones que estan en la il·legalitat al nostre poble fossin: Piqué, Vidal, Alba, Busquets, Masip, Deulofeu, Suárez o Samper. En cavi que passa si els cognoms son: Munir, Turan, Bounou, Moussa, Djetei, Omar, Andzouana o Uche ?

No crec que haguéssim esperat “passat l’estiu” per començar a solucionar el problema, tenint el poble centenars de habitatges buits tot l’any propietat de bancs i alguns habitatges propietat de l’Ajuntament.



agost 2017

jueves, 17 de agosto de 2017

Els meus referendums.Addenda

Oblidava el Referèndum Espanyol sobre la Constitució Europea del any 2005 i el Referèndum Català sobre l'Estatut de Catalunya el 2006. En els dos amb vaig abstenir per indiferència.

agost 2017

miércoles, 9 de agosto de 2017

Els meus referèndums

A la meva vida he tingut tres ocasions de votar en un referèndum: al 1978 el de la Constitució Espanyola, el 1985 en el de l’OTAN i el 9-N el 2014. En les tres ocasions no vaig votar, em vaig abstenir.

La abstenció sempre es un mecanisme opac, que pot ser degut a diferents motivacions.

La Constitució, era un cop acabada la dictadura, amb el suport del Partit Comunista que havia sigut legalitzat i del que era, com a mínim simpatitzant, i crec que fins i tot militant  tot i que mai vaig tenir el carnet del PSUC. Estava satisfet pel tema de “regions i nacionalitats”, per l’ús social en últim termini de la propietat, pel dret al treball, a la vaga i per altres raons similars. Però el fet de la Monarquia i del Monarca franquista no ho podia acceptar. I la llei del mínim esforç em va portar a l’abstenció i no al vot en blanc o el vot nul. No va ser una abstenció bel·ligerant ni indiferent.

L’OTAN, “de entrada no” havia dit Felipe Gonzalez. Jo havia fet tot el possible per obtenir l’exclusió del Servei Militar per motius de salut (un varicocele que encara conservo i que mai m’ha molestat). Al cap d’un o dos mesos al Hospital Militar de Zaragoza ho vaig aconseguir (“inútil temporal”). I encara en l’època franquista però prop dels 30 anys a la Clínica Militar de Girona vaig passar a “inútil total”. De fet no vaig enganyar ni al uròleg de Zaragoza ni al tinent coronel ( o comandant) de Girona. Els dos m’ho varen fer saber de paraula. Era al final del franquisme. Amb aquests antecedents vaig aplicar també el mínim esforç i no vaig anar a votar. Però aquesta si va ser una abstenció bel·ligerant.

El 9-N de 2014, militant ja feia anys d’ICV, vaig creure que la democràcia era quelcom més seriós que el que es va fer aquell dia. He parlat de la meva militància, perquè el duo que manaven a ICV el sr. Herrera i la sra. Camats, si que varen anar a votar i varen explicar inclús el sentit del seu vot, si/no el sr., i si/si la sra. La meva abstenció aquí també va ser bel·ligerant.

Agost, 2017



(Proper capítol: El referèndum del 1 d’octubre)